La llibertat. Una recerca vana o no…

Ara pensava a propòsit de la frase que he sentit aquesta tarda tranquil.lament asseguda, “buscant la il.lusió de la llibertat”. En aquells moments inclús he manifestat que em sentia de lliure, quina barrabassada… Una afirmació agosarada de “listilla” , d’ingènua o d’aprenent, o tot plegat, certament… I de fet sense saber-ho no parlàvem d’això.

Però m’agrada pensar, què hi farem...?. I si ens atenem a la definició de la paraula llibertat, és a dir, a procedir segons la nostra intel.ligència i voluntat, tots ho sóm de lliures al menys alguna vegada.

Si analitzem els altres significats, normalment no sóm presoners, ni ens coaccionen normalment, ni estem tant subordinats a elements externs que fan que ens veiem abocats a actuar d’una manera contrària a la que desitjem. Ni tampoc estem obligats absolutament a tot el que fem. Però no ens sentim lliures...

Com podem sentir-nos lliures si des de que neixem i de manera instinctiva establim un vincle amb la mare , si en les primeres etapes de la vida tenim necessitat de seguretat i orientació i per tant de dependència, si més tard en el procés d’individualització ens apropem als iguals, si vivim en societat…?. Com ser capaços de gaudir-la amb aquest bagatge d’humans?. Quins mecanismes fem servir per contrarestar els efectes d’aquesta suposada manca d’individualitat?. Un altre dia en parlaré d’això perque al començar a escriure me n’he adonat que m’ha passat per alt una cosa…. la paraula il.lusió.

Aquesta és la clau, la il.lusió. L’element que precedeix a tota recerca. El motor que ens impulsa i ens avoca a caminar i a créixer com a persones. L’entusiasme, l’ alegria, l’anhel, el desig, l'esperança per veure el nostre somni fet realitat.