lunes, 18 de agosto de 2008

Cafè...

Money, money, money. Must be funny in the rich man's world. No sé si és divertit ni tampoc sóc rica, de fet sempre he pensat que els diners tenen la utilitat d'un mocador. Ah... però què passa si davant l'inminència d'un esternut no en trobes cap?. De què serveix un troç de paper si el que et cal és un trocet de metall ?. Ai...
Mentre remenava calaixos, escorcollava cada racó del despatx i buidava el bolso, he somrigut i m'ha vingut al cap la cançó. Ah... potser aquí és on rau la diversió de tot plegat o serà en cantar-la mentres constates la idiotesa de l'ésser humà. Per què carai ens cal tenir tantes coses si el que necessitem no ho tenim a l'abast!. Vés a saber...
Capficada en l'objectiu, l'ansiada cafeïna dels que ens llevem a l'alba. No..., excuses..., no cal vestir les coses com no són. Em capbusso en el costum de boira i coto fluix, frego les rutines amb tacte de vellut, tot i que me n'adono que no les necessito però quin contrasentit, les vull .
Vull tornar a repetir el gest com una i mil vegades he fet . M'incomodo però ho accepto, somric i suspiro, algun dia podré... amb el cafè i amb el que no ho és.
Surto del despatx i està ple de gent, un murmuri suau de veus i d'ordinadors, d'éssers amb les defenses baixes encara i de somriures suaus, abandono de la meva abstracció i recordo que cal buscar el que no es té, fàcil. I em prenc el cafè, negre i sense sucre, com cada dia. Avui a poc a poc, assaborint cada glopet i se'm dibuixa un somriure, demà podré?.