Quin silenci que es respira i tant mateix escolto el seu rum-rum constant. Però si estic lluny del mar... , com pot ser que senti les seves ondulacions fins i tot a la pell, si fa temps que vaig decidir caminar per terra ferma ?. Em deixo portar però, m'embruixa i em fa desaparèixer.
Etèrea , líquida, alegre i vital. Tenco els ulls, respiro, m'omplo de la fragància que m'arriba, deixo que la brisa m'acaricïi la pell i em deixo bressolar.
Me n'adono que encara el sento aprop i somric... Constato que sempre el portaré a dins meu, ho sé. Reconec que sempre em robarà un somriure. Sempre, un impuls d'apropar-m'hi i de deixar-lo parlar i, d'escoltar-lo en silenci .
Que té el mar que se m'emporta...?. De fet, ho sé...
2 comentarios:
Jo vaig deixar la terra ferma fa uns anys per sentir cada dia en llevar-me l'olor del mar. I no ho canviaria per res. Viure a l'empordà és un privilegi. Un petó.
Per què estar quieta si pots navegar...?
Publicar un comentario