lunes, 25 de agosto de 2008

Relativitat

Aquest matí pensava sobre la relativitat dels fets i he recordat un escrit meu del 17 de març que vaig enviar a un ser ple de delicadesa que m'estimo molt i molt : el meu "agent literari", l'ànima més viva que he conegut.

He rebuscat entre els correus que ens varem intercanviar, més de cinc-cents, al llarg dels nostres passeigs de llums i també d'ombres, i l'he llegit de nou.

Avui goso a transcriure'l amb un petit somriure als llavis al recordar per uns instants, tantes mirades compartides.

"Diuen que tot és relatiu. Restringit o accidental o parcial. Limitat el nostre abast, a la nostra capacitat ... Condicionat d'alguna manera per l'immediat, la nostra manera de ser i per tant de mirar...


No tenim referències absolutes, estadísticament és impossible o molt improbable, arribar pels mateixos indicis a una conclusió final encara que arribem a un consens, a una anàlisi concordant dels fets. O potser sí que és possible?.

A vegades m'he preguntat com d'un mateix fet, se n'extreuen explicacions tant diverses i fins i tot divergents. Com un mateix fet, precipita una sèrie d'aconteixements com una reacció en cadena o produeix la paràlisi més severa. Com una situació ens pot arribar a semblar una exhalació o una tortura xinesa i de fet podria ser la mateixa per assimilació a altres situacions viscudes.

La relació espai-temps, la recerca de sistemes de referència que ens permetin entendre el món, sentir-nos segurs. Trobar una explicació plausible al que ens envolta com a fòrmula per a poder créixer lliurement, a voluntat. Sense peròs ni traves. Espais sense límit i sense cap carcassa que en modifiqui la seva forma. Llocs de vols clars, capbussades per firmaments. Espais de trobada sense color, estels i arcs de sant martí que il.luminen de cop el temps.

I la circumstància es fa real, palpable... Podem allargar la mà i sentir un tacte rugós, relliscós, suau o tot plegat barrejat, i juguem amb els matisos. Sentim com es filtren i com es reacciona i tot es retroalimenta. S'esvaeix el temps i l'espai, i deixen de ser. Desapareix el palpable i tant real que se sent.

La resposta doncs deu ser a l'ànima. En la seva composició, en les seves parts..., als seus ulls, les seves orelles, a la seva pell, al seu respirar i en el seu cor que lluny de ser el motor es transforma en element de mesura. Acompassat a vegades, revolucionat o mig embussat unes altres, però sempre viu...

Medir distàncies, reconéixer llocs, referir fets, calcular moments, computar instants. Buscar referències clares al nostre entendre com a forma de captar la realitat. Com una fórmula magistral que ens curi de tots els mals, l'habilitat innata de supervivència i protecció.

Has vist com sóm els humans?. Tantes cosetes a l'abast i ben poc sabem... Tant de fer servir el cap si l'ànima és molt més intel.ligent que no pas el cervell. I saps per què? . Doncs perque sap perfectament, amb la més absoluta de les certeses sense necessitat d'objectivar, el que li fa bé... m.m. "


2 comentarios:

Laia dijo...

Des de l'agost que espero noticies teves. Anims i publica un nou post.

por la libertad dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.