domingo, 24 de febrero de 2008

Mirant per la finestra



L’únic signe de vida en un ambient gris. Vermells, grocs, blanc, lila i fúcsia en mig del verd intens. Agrupades com poms d’ofrena, disposades a commemorar, ufanoses i expectants, envoltades de força i delicadesa. Aquest matí mirava les flors…

Quant de temps d’espera, quantes transformacions, quant de temps de força continguda. Quin hivern més llarg… quin desig d’atrapar la primavera.



miércoles, 20 de febrero de 2008

Gris


Nunca me gustó el color gris y de repente reparé en él. De hecho absolutamente todo tiene su sentido, aun un color tan neutro.

Es el color de los metales, del hormigón y del asfalto. También de la niebla que inunda el paisaje con un vaho espeso que aturde , embota los sentidos y desorienta . Se filtra hasta el alma de forma liviana y no obstante la convierte en pesada e incluso impertinente.

Es el color de las brumas en dias de tormenta que invitan a la catarsis con semejante fuerza.

Es el color que iguala las cosas dejando que cada color conserve sus características propias pero las vuelve indeterminadas. Es el color del silencio. El cielo y el mar devienen grises en dias lluviosos y con ellos llega el hastío, la modorra, el florecer de la fantasía y la ensoñación más viva, que contrasentido.

A veces el gris atrae como un imán, envuelve el alma hasta mecerla y nos llena de brillos como un metal manso y sigiloso , las voces se disuelven y la luz reverbera.



domingo, 17 de febrero de 2008

Hacia rutas salvajes. Del idealismo y de la ingenuidad humana


La búsqueda de uno mismo, de la verdad y de la felicidad. La soledad y la renuncia como vehículo y fin. La exploración más allá de lo que alcanza la vista, el valor de la ruta en sí misma como elemento facilitador para alcanzar nuestros sueños. El frágil equilibrio entre el hombre y la naturaleza.
El caminar desnudos y sin equipaje alguno, libres de vínculos pasados y bienes materiales para poder andar ligeros con la única guía de un ideal, personal y único.

Y pensaba que como en la naturaleza, todo se transforma de forma sencilla . Un devenir continuo de estadios, un suceso incesante de acontecimientos, de transformación por la interacción de los elementos. Un fluir constante y un proceso de acomodación paralelo, de ahí su fuerza.

Me pregunto a menudo el por qué de la imperiosa necesidad de los humanos en forzar ritmos en pro de un sueño, en lugar de mirar al infinito con ojos nuevos, atender a los signos y disfrutar de la ruta. Exentos de prejuicios y dogmas e incluso de sueños, porque si lo pienso con detenimiento todo se transforma, incluso los propios sueños.




miércoles, 13 de febrero de 2008

MÓNS PARAL.LELS



Caminar amb la mirada curiosa, disfrutar del trajecte i seguir la ratlla proposada.

Mirar al voltant, observar altres rutes que van en la mateixa direcció i, somriure en coincidir amb el que veuen altres mirades.

Gaudir de la ruta, del paisatge i de la gent, de les llums, dels sons i dels perfums que a voltes encenen l'ànima i fan que esdevingui casi etèria, volàtil com el vapor d'aigua o un líquid espiritós que s'extén i embriaga lenta però imparablement . Complaure's i deixar-se anar.

L'atmosfera, transformada i fluïda. És lleugera, càlida i suau. I amb ella, s'escapa la mà, primera, i amb ella l'ànima sencera. I acaricia una nota, un pensament, un somriure, un gest o res en concret i potser tot a la vegada. Dóna calor quan cau la foscor. Dóna impuls o senzillament escolta amb la pell, silenciosament.

La mirada sense definir, sense mirar un punt fix. Exempta de tels i vidres que emmascaren l'inesgotable paisatge a l'abast dels ulls.

Mirada infinita que, per uns instants, veu com les ratlles s'aproximen fins a tocar-se en un punt. És una quimera, les línies paral.leles mai s'ajunten.




martes, 12 de febrero de 2008

TEMPS DE FEBRER



El dia s'allarga, de mica en mica, i amb ell l'esperança de la primavera. Algun ametller florit. Floretes menudes i blanques a la vora del camí. Petits poms mig amagats, a redolç del vent, del fred i de la rosada que il.luminen l'hivern i de fet, tot és a l'espera.

Al matí, el sol s'asseu curiós en un llit de núbols de coto fluix. Rodó, d'un rosat vermellós i amb una mirada viva i tímida a l'hora, com la d'un nen que desperta a la vida.

Al migdia, acaricia i fa pessigolletes, juganer. La seva calidesa convida a deixar vagar la ment i a obrir els sentits, com les flors diminutes del camí.

Al capvespre, tanca els ulls embolcallat de rosada i deixa pas a la lluna que somriu quieta.

Llums, colors, petites pinzellades en un paisatge en el que domina el gris i marró, o potser sóc jo que ho veig així ?



domingo, 10 de febrero de 2008

JAZMIN


Enraizado, inmenso, boscoso, resistente e infranqueable.
De un verde intenso y algún brote tierno mirando al cielo.
Y una sola flor...
Nívea, un tanto cabizbaja y sin embargo lustrosa.
Habita aún en un bosque desidioso, alumbrando el jardín.
Unica, desafiando a la ineluctable brisa del atardecer que llega.
Pero no desprende fragancia alguna...



lunes, 4 de febrero de 2008

lunes 11:00 am


Tengo que hacer cosas, muchas cosas pendientes. Repaso la lista mentalmente, me niego a anotarlas. ¿ Para qué?, si después no las miro o tengo que buscar por todos los bolsillos el maldito papelito. ¿ Por qué las hago a veces, si después no me olvido nada?. Vete a saber...

Sin embargo, cuando encuentro alguna nota dormida en el fondo de mi bolso o en una chaqueta que hacía mil años que no usaba, me encanta leerla. Fíjate, ¿ para qué necesitaría esto ?, ¿ vendría alguien a casa?, ¿ por qué anotaría esto, si yo no lo uso?. Y a través de unas palabras, de unos recados, una lista de productos que comprar, compongo un pedacito de mi vida. Insignificante, tal vez. Anodino, puede ser. Pero sí, una parte de mi andadura.

Como esta mañana , y retomo el discurso, que andando por mi ciudad, mientras miraba los ojos de la gente y dejaba filtrar lo que acontecía a mi alrededor, atendí a mi vocecita interior que hablaba quedamente, apenas un susurro, y me dí cuenta de que era lunes.

Un joven con corbata naranja chillón y andar perdido. Una pareja joven cogidos de la mano, como quien coge un carrito de la compra. Una mujer tapada de la cabeza a los pies que miraba al infinito. La camarera con una mueca parecida a una sonrisa, que no entendía mi lenguaje. Un jubilado que hacía monerías porque al parecer le daba el sol en la cara. Un repartidor apresurado que se para de repente, casi sin poner los intermitentes , ante la sorpresa de un conductor despistado. El funcionario de correos más gris que nunca.
Ni un niño, ni un pájaro en la plaza. Ni una pizca de brisa en una mañana encapotada.

Miro y observo la ciudad, sus gentes y al cielo. No miro mi lista porque no la tengo. No repaso mentalmente porque no me apetece hacer el mínimo esfuerzo.Y me dejo llevar y decido volver a casa. A esperar, que llegue otro día.




viernes, 1 de febrero de 2008

Blau



Com un safir, el cel ple d'estrelles o les aigües profundes que atreuen com un imant. No pots deixar de mirar però un íntim neguit s'apodera, notes com alguna cosa es mou a l'interior i desvies la mirada uns instants. Potser no és tant blau, t'acabes preguntant.
Tornes a mirar de nou, ara, amb el cap una mica baix. No sigui que em xucli i per si de cas se n'adona del gest, fer palès el meu recel. O un és desafiament tímid, per què no?. Com gosa passar de la veu més tendra i suau a la ferocitat més cruel?.
Podria dir que en els seus ulls blau intens, he vist xispetes. Petites llampades que et deixen cec, quiet i indefens sense haver fet res. Paralitzat com un conillet enlluernat en una carretera negra nit .
En la seva boca de dents blanquíssimes, una bafarada de foc com un drac , escopint a batzegades els mots, vocalitzant les paraules tant a poc a poc i amb tanta força amb els llavis tancats, que semblaria tenir por a perdre tant preciosos incisius.
El tupé atzabeja, dret, molt dret, com el d'un gall de baralla. Els filets de plata dels cabells, brillants com estels il.luminant la pedra de lluna que duu sempre penjada al pit i que no es mou d'entre els seus voluminosos i ben treballats pectorals.
En les seves mans grosses i ben proporcionades he notat la força d'aquest estrany ser, tocant les espatlles després de l'asalt o mentre mires sense mirar, com un expert en imposició de mans. En la seva veu refrescant i tranquilitzadora, una brisa que t'impulsa i t'eleva fins a volar.
Home excèntric, ell s'anomena artista o bohemi i no ho és. De paraula contundent , esperada abans de sentir-la. Venerada pel seu magnetisme personal. Profunda i també temuda per què no, per la seva crueltat en posar a l'abast dels ulls la realitat i per la manca de por a fer mal.
Tot ho arregla amb un somriure, un to de veu suau i la seva característica imposició de mans. I una mirada líquida, quasi transparent com si el que tingués la ferida fós ell. I tu, babau , com quan eres petit i t'havies fet mal, a punt de trencar el plor amb els ulls amarats de llàgrimes esperant amb la mirada al cel com implorant, la bufadeta, l'abraçada o el caramel.
Busca l'armonia de l'univers i que passa forçosament per un mateix, aquest és el seu missatge encobert . I què pot saber un adolescent vulnerable als vents i amb la sensibilitat a flor de pell?.
Què deu fer?. Com viu el present un home així? . I el tornes a mirar amb el cap baix, ara de reull per a que no et pugui enxampar i , pel passadís camina sovint amb el cap cot. Li pesa la pedra de lluna o és el jersei multicolor immens ?.
Parla de la vida, de la mort. De la força de la ment i de la necessitat d'observar, de deixar filtrar el que ens envolta i sentir. No us oblideu de sentir, aquesta és la clau de tot, repeteix sovint. D'acceptar el present com element per forjar el devenir. No és un contrasentit, em pregunto jo.
Pinta quadres immesos que ens mostra en diapositives, permet l'entrada a les tertúlies al seu estudi als qui el miren entre abstrets i embadalits.
Vies paral.leles que sempre ho són encara que les miris amb el cap enrere i ulls mig clucs, i no és defecte de tècnica, no... Nines trencades en algun racó en algun d'ells. Figures humanes amb la musculatura evident. Pinzellades de blau molt intens, amb petits traços vermells, taronges i verds. Plasma en la tela, els seus dimonis interns i s'humanitza.

Canyella


Camina a poc a poc, amb moviments lents i acompassats com els d'un gatet. Prim, esvelt i àgil . Manté el tors dret malgrat els seus anys. De mirada viva i intel.ligent, els ulls d'un color marró verdós clar que viren a mel. Tant petits i plens de vida que el reflexe de la seva brillantor matisa com un vel la seva pell, quarterada, amb uns solcs tant profunds com la fragància de la canyella.
Un rostre vell, ple de la bellesa i l'encant dels que no passen per la vida fregant-la. Bon vivant, en el sentit més literal és com se'l pot definir.
Cada solc de l'epidermis com un pou a vessar d' aigua. Cada moviment que fa, t'indica què mirar. Una espècie exòtica en la dolça normalitat, un toc intens i amb força en el postre més dolç.
Una tranquilitat d'home de mar acostumat a mirar el cel i la immensitat del mar. A escoltar els vents i les cants de les sirenes . A embadalir-se de tot i de res. A deixar-se acariciar per la brisa i els vents forts, a resistir tempestes amb la mirada fixa a l'infinit i a navegar com qui busca la fi del mar. Així és ell, un home feliç.