miércoles, 13 de febrero de 2008

MÓNS PARAL.LELS



Caminar amb la mirada curiosa, disfrutar del trajecte i seguir la ratlla proposada.

Mirar al voltant, observar altres rutes que van en la mateixa direcció i, somriure en coincidir amb el que veuen altres mirades.

Gaudir de la ruta, del paisatge i de la gent, de les llums, dels sons i dels perfums que a voltes encenen l'ànima i fan que esdevingui casi etèria, volàtil com el vapor d'aigua o un líquid espiritós que s'extén i embriaga lenta però imparablement . Complaure's i deixar-se anar.

L'atmosfera, transformada i fluïda. És lleugera, càlida i suau. I amb ella, s'escapa la mà, primera, i amb ella l'ànima sencera. I acaricia una nota, un pensament, un somriure, un gest o res en concret i potser tot a la vegada. Dóna calor quan cau la foscor. Dóna impuls o senzillament escolta amb la pell, silenciosament.

La mirada sense definir, sense mirar un punt fix. Exempta de tels i vidres que emmascaren l'inesgotable paisatge a l'abast dels ulls.

Mirada infinita que, per uns instants, veu com les ratlles s'aproximen fins a tocar-se en un punt. És una quimera, les línies paral.leles mai s'ajunten.