Blau

Com un safir, el cel ple d'estrelles o les aigües profundes que atreuen com un imant. No pots deixar de mirar però un íntim neguit s'apodera, notes com alguna cosa es mou a l'interior i desvies la mirada uns instants. Potser no és tant blau, t'acabes preguntant.

Tornes a mirar de nou, ara, amb el cap una mica baix. No sigui que em xucli i per si de cas se n'adona del gest, fer palès el meu recel. O un és desafiament tímid, per què no?. Com gosa passar de la veu més tendra i suau a la ferocitat més cruel?.

Podria dir que en els seus ulls blau intens, he vist xispetes. Petites llampades que et deixen cec, quiet i indefens sense haver fet res. Paralitzat com un conillet enlluernat en una carretera negra nit .

En la seva boca de dents blanquíssimes, una bafarada de foc com un drac , escopint a batzegades els mots, vocalitzant les paraules tant a poc a poc i amb tanta força amb els llavis tancats, que semblaria tenir por a perdre tant preciosos incisius.

El tupé atzabeja, dret, molt dret, com el d'un gall de baralla. Els filets de plata dels cabells, brillants com estels il.luminant la pedra de lluna que duu sempre penjada al pit i que no es mou d'entre els seus voluminosos i ben treballats pectorals.

En les seves mans grosses i ben proporcionades he notat la força d'aquest estrany ser, tocant les espatlles després de l'asalt o mentre mires sense mirar, com un expert en imposició de mans. En la seva veu refrescant i tranquilitzadora, una brisa que t'impulsa i t'eleva fins a volar.

Home excèntric, ell s'anomena artista o bohemi i no ho és. De paraula contundent , esperada abans de sentir-la. Venerada pel seu magnetisme personal. Profunda i també temuda per què no, per la seva crueltat en posar a l'abast dels ulls la realitat i per la manca de por a fer mal.

Tot ho arregla amb un somriure, un to de veu suau i la seva característica imposició de mans. I una mirada líquida, quasi transparent com si el que tingués la ferida fós ell. I tu, babau , com quan eres petit i t'havies fet mal, a punt de trencar el plor amb els ulls amarats de llàgrimes esperant amb la mirada al cel com implorant, la bufadeta, l'abraçada o el caramel.

Busca l'armonia de l'univers i que passa forçosament per un mateix, aquest és el seu missatge encobert . I què pot saber un adolescent vulnerable als vents i amb la sensibilitat a flor de pell?.

Què deu fer?. Com viu el present un home així? . I el tornes a mirar amb el cap baix, ara de reull per a que no et pugui enxampar i , pel passadís camina sovint amb el cap cot. Li pesa la pedra de lluna o és el jersei multicolor immens ?.

Parla de la vida, de la mort. De la força de la ment i de la necessitat d'observar, de deixar filtrar el que ens envolta i sentir. No us oblideu de sentir, aquesta és la clau de tot, repeteix sovint. D'acceptar el present com element per forjar el devenir. No és un contrasentit, em pregunto jo.

Pinta quadres immesos que ens mostra en diapositives, permet l'entrada a les tertúlies al seu estudi als qui el miren entre abstrets i embadalits.

Vies paral.leles que sempre ho són encara que les miris amb el cap enrere i ulls mig clucs, i no és defecte de tècnica, no... Nines trencades en algun racó en algun d'ells. Figures humanes amb la musculatura evident. Pinzellades de blau molt intens, amb petits traços vermells, taronges i verds. Plasma en la tela, els seus dimonis interns i s'humanitza.