miércoles, 5 de marzo de 2008

No fan falta ales

No sé ben bé per quina raó. Acabo de recordar que jo m’enlairava i volava.Somric en pensar-ho, però que n’estava de bé.

Ingràvida, els muscles esponjosos, els cabells al vent i una íntima sensació d’alliberament, no recordo res més i tant que ho tinc gravat. A la memòria de les sensacions, el veritable record .

Per que tampoc sé per quina raó, tot i que em sembla que ho hauria de saber o al menys arribar a una aproximació però ara no vull pensar, que les emocions i les sensacions permanèixen en el temps, immutables, inalienables, emparades . Preservades de tot i de tots, com petites espurnes de llum que revifen sense demanar permís.

Però resguardades, per qui o per què?. On les emmagatzemem?. A sota la pell…?. En mig de les neurones...? .Al cor…?. A l’ànima…, o potser a tot arreu o enlloc…?.

Però hi són, jo ho sé . Les busco, intento retrobar-les , una a una, i no les encerto però amb la sola visió d’un color, una fragància que s’inhala uns instants o una paraula pronunciada amb un to determinat, una nota o el no res, el ser vibra, s’enalteix, s’encongeix o senzillament s’esvaeix i retornen. Però ben mirat, des que van arribar són al mateix lloc.

2 comentarios:

Laia dijo...

Aviat farà un mes que no escrius res. Tot bé? va......... que tinc ganes de llegir-te. Una abraçada.

Anónimo dijo...

Sovint a qui s'ha de deixar parlar és al silenci... Gràcies per les teves paraules Laia.
Has vist que ja tenim una altra primavera aqui?. T'has fixat quins cels al capvespre...?. Una abraçada