jueves, 31 de enero de 2008

Rosa



Rosadeta com un porquet. Menuda, de complexió forta. Els ulls d'un blau cel intens amagats per unes ulleres amb brillantets. Al front un floc de cabell ros, perfectament estudiat que col.loca una i altra vegada amb les seves mans extremadament cuidades. Un mirar tant suau que no es veu i un somriure lleu i dolç i la pell sempre com si hagués sortit d'una polvorera, fina, sense cap marca però amb un borrissol fi com el de la pell del préssec.

Es mou sense estridències. El gest i el verb delicat i un tant distant. Una austeritat en el seu fer que contrasta amb l'ambient decorat de forma exhuberant però armoniosa. Flors exòtiques en un gran jerro al seu costat i una fragància de rosa que inunda la casa i que es barreja amb l'olor dels caramels de cirera que sempre menja.

Ben bé que el color que li escau és el rosa...

Sensible, sentimental, agradable, delicada i melindrosa. Sempre tant pendent dels altres que es desfà i s'acaba convertint en el que desitjen. Necessita demostrar afecte amb paraules i molt especialment amb presents i mai propicia un contacte pell a pell. La mires i l'halo que l'envolta és com de somni, ella sempre hi és, la vida sempre és bonica i sense cap entrebanc al seu voltant però els ulls li diuen una altra cosa.

Castells a l'aire, la vida per ella és de color de rosa...

I no ho és..., és un camaleó rosa. Si la mires als ulls i l'escoltes plàcidament sense l'efecte del color. Si li exposes una idea descabellada pel què és el seu món, se li escapa el riure per sota el nas i no et queda més que dir: Gertrud, t'he enxampat!.

Què hi deu fer una teutona, lliberal, ferma i emprenedora tancada en una gàbia d'or rosa ...?