Vent de mar

El llimoner, el mandariner i el ficus dancen frenèticament al ritme del vent. Ara aquí, ara allà… ara cap a tot arreu. La olivera resta impassible, platejada i forta. De tant en tant mou les manetes al cel com un nen que diu adéu.
Comença a caure la tarda, el sol crema encara i ens regala contrastos. Petites ombres que ens avancen el que vindrà ara… Com es respira l’estiu…

Avui és un bon dia, també...

Torno a escriure... per què serà?. Em fa sentir bé i m'agrada, com l'estiu, i què és el que no m'agrada a mí...?. Ah... la sopa, sortir al matí sense prendre'm un cafè i em sembla que no gaires cosetes més.
Això pot ser realment...? Penso i no en trobo cap més, serà veritat...?. O serà que les ignoro vilment...?. Ai... no ho sé. De fet tant li fa quan el dia comença i com cada dia, les rutines ocupen el seu espai receloses de tot i de tothom. Però sempre hi ha una petita escletja que atrau la meva atenció.
El cel d'un blau intens, un somriure somnolent, un home amb les espatlles avall i que defuig la mirada, la dependenta que somriu a tort i a dret i va per feina, un company jubilat que atura sempre el cotxe de cop, em somriu i fa el signe de la victòria, invariablement, però t'arrenca un somriure. El cafè negre i sense sucre, l'aroma del cigarret barrejat amb el perfum que fa mil anys que no em posava, el raig de sol que m'entra per la finestra i fa dibuixets a terra.
Com no tenir els ulls com plats?. Com deixar escapar tantes i tantes coses?. Com no somriure encara que sigui uns instants?. Com no sentir que avui és un bon dia, també...

Intuició

A vegades em pregunto el per què de moltes coses, molt sovint diria jo. Mira que sóc curiosa i el cas és que no pregunto mai, però tot té una explicació.

Observar, aguditzar els sentits, empapar-me del món, analitzar, desgranar cada mínim detall i veure com es relacionen i interactuen. Moure peça i veure el resultat. Comprovar com una paraula, un silenci o un gest encara que de manera inconscient o absent d'intenció, canvia el devenir de les coses.

Deixar parlar a aquella veueta interior a la que sovint no fem massa cas. La que anomenen sisè sentit, la que no entén de paraules, límits ni normes però fa pessigolletes a l'ànima.

La companya abnegada i fidel que calla i espera. La que parla, primer tímidament, després amb la vehemència més intensa.

Fins que la sents... i l'escoltes.... Li parles, li expliques, li agraeixes i també la recrimines per no haver estat més forta que els sentiments, la raó o la voluntat més ferma.

L'acaricies i li somrius. L'abraces i entre petons, li fas multitud de promeses. Juraments d'amants, paraules fruit d'uns instants, paraules pronunciades amb el cor, l'ànima i la pell. Un intermedi a la consciència, una finestra a la sensatesa...

On és....

... el cel estrellat que embolcalla els somnis?. Qui m'agafarà la mà?. La nit cau en mig de tenebres, obscura i profunda. Inundada de calma i de la mirada més diàfana. Quina foscor però...

Silenci

Desperteu... no tingueu por. Que el silenci és bell, savi i benevolent. Té la textura del vellut, mira amb ulls tendres i somriu als vents.

Es gronxa com un jonc, allarga les mans i els seus dits fan pessigolletes al cel . De tant en tant, tanca els ulls i mandreja i va i ve. Gira el cap a tort i a dret i es balanceja, al compàs del vent.

Ara juga, ara dança, sinuosament .Ara fa veure que cau i s'incorpora breument. Et parla a l'orella en un xiuxiueig, ara calla uns instants i somriu perquè sent com li acaricien els cabells .

Per què serà que sempre se m'enduu i em captiva ?.

28 d'abril

Se n'ha anat amb el seu secret. De parlar greu i llarg i sempre tant silenciosa . La brillantor de la mirada, algunes vegades dolça i sempre plena de força.

Uns mots contundents en un caminar errant per un mar de somnis encreuats. Un sacrifici mut, un esperar sempre l'endemà per adonar-se més tard que absolutament res succeeix debades. I constatar que el temps se'n va, inexorablement. Ben bé que ho sé, com que el silenci encara se sent, ara més profundament.

No fan falta ales

No sé ben bé per quina raó. Acabo de recordar que jo m’enlairava i volava.Somric en pensar-ho, però que n’estava de bé.

Ingràvida, els muscles esponjosos, els cabells al vent i una íntima sensació d’alliberament, no recordo res més i tant que ho tinc gravat. A la memòria de les sensacions, el veritable record .

Per que tampoc sé per quina raó, tot i que em sembla que ho hauria de saber o al menys arribar a una aproximació però ara no vull pensar, que les emocions i les sensacions permanèixen en el temps, immutables, inalienables, emparades . Preservades de tot i de tots, com petites espurnes de llum que revifen sense demanar permís.

Però resguardades, per qui o per què?. On les emmagatzemem?. A sota la pell…?. En mig de les neurones...? .Al cor…?. A l’ànima…, o potser a tot arreu o enlloc…?.

Però hi són, jo ho sé . Les busco, intento retrobar-les , una a una, i no les encerto però amb la sola visió d’un color, una fragància que s’inhala uns instants o una paraula pronunciada amb un to determinat, una nota o el no res, el ser vibra, s’enalteix, s’encongeix o senzillament s’esvaeix i retornen. Però ben mirat, des que van arribar són al mateix lloc.