Avui és un bon dia, també...

Torno a escriure... per què serà?. Em fa sentir bé i m'agrada, com l'estiu, i què és el que no m'agrada a mí...?. Ah... la sopa, sortir al matí sense prendre'm un cafè i em sembla que no gaires cosetes més.
Això pot ser realment...? Penso i no en trobo cap més, serà veritat...?. O serà que les ignoro vilment...?. Ai... no ho sé. De fet tant li fa quan el dia comença i com cada dia, les rutines ocupen el seu espai receloses de tot i de tothom. Però sempre hi ha una petita escletja que atrau la meva atenció.
El cel d'un blau intens, un somriure somnolent, un home amb les espatlles avall i que defuig la mirada, la dependenta que somriu a tort i a dret i va per feina, un company jubilat que atura sempre el cotxe de cop, em somriu i fa el signe de la victòria, invariablement, però t'arrenca un somriure. El cafè negre i sense sucre, l'aroma del cigarret barrejat amb el perfum que fa mil anys que no em posava, el raig de sol que m'entra per la finestra i fa dibuixets a terra.
Com no tenir els ulls com plats?. Com deixar escapar tantes i tantes coses?. Com no somriure encara que sigui uns instants?. Com no sentir que avui és un bon dia, també...