A propòsit de mirades

Mirades que maten, mirades inocents, mirades que captiven, mirades que ho diuen tot, mirades dolces, mirades perverses, mirades sinceres.

Mirades que t'encongeixen el cor, mirades que fereixen, mirades que reconforten i donen tranquilitat.

Buides, cansades, netes, rialleres, distants, tristes, fugisseres, anegades de llàgrimes, cegues, expectants, obertes, franques, serenes, lluminoses, perdudes, nervioses, tendres, callades o tant sols com un mirall que reflexa l'ànima de l'altre.

Les mirades perceben, reconeixen, revisen, fixen, aprecien, busquen, sospesen, parlen, escolten o senzillament acaricien el món però absolutament sempre són vives , tenen intenció i arriben sense necessitat de tocar-te.

Relativitat

Aquest matí pensava sobre la relativitat dels fets i he recordat un escrit meu del 17 de març que vaig enviar a un ser ple de delicadesa que m'estimo molt i molt : el meu "agent literari", l'ànima més viva que he conegut.

He rebuscat entre els correus que ens varem intercanviar, més de cinc-cents, al llarg dels nostres passeigs de llums i també d'ombres, i l'he llegit de nou.

Avui goso a transcriure'l amb un petit somriure als llavis al recordar per uns instants, tantes mirades compartides.

"Diuen que tot és relatiu. Restringit o accidental o parcial. Limitat el nostre abast, a la nostra capacitat ... Condicionat d'alguna manera per l'immediat, la nostra manera de ser i per tant de mirar...

No tenim referències absolutes, estadísticament és impossible o molt improbable, arribar pels mateixos indicis a una conclusió final encara que arribem a un consens, a una anàlisi concordant dels fets. O potser sí que és possible?.

A vegades m'he preguntat com d'un mateix fet, se n'extreuen explicacions tant diverses i fins i tot divergents. Com un mateix fet, precipita una sèrie d'aconteixements com una reacció en cadena o produeix la paràlisi més severa. Com una situació ens pot arribar a semblar una exhalació o una tortura xinesa i de fet podria ser la mateixa per assimilació a altres situacions viscudes.

La relació espai-temps, la recerca de sistemes de referència que ens permetin entendre el món, sentir-nos segurs. Trobar una explicació plausible al que ens envolta com a fòrmula per a poder créixer lliurement, a voluntat. Sense peròs ni traves. Espais sense límit i sense cap carcassa que en modifiqui la seva forma. Llocs de vols clars, capbussades per firmaments. Espais de trobada sense color, estels i arcs de sant martí que il.luminen de cop el temps.

I la circumstància es fa real, palpable... Podem allargar la mà i sentir un tacte rugós, relliscós, suau o tot plegat barrejat, i juguem amb els matisos. Sentim com es filtren i com es reacciona i tot es retroalimenta. S'esvaeix el temps i l'espai, i deixen de ser. Desapareix el palpable i tant real que se sent.

La resposta doncs deu ser a l'ànima. En la seva composició, en les seves parts..., als seus ulls, les seves orelles, a la seva pell, al seu respirar i en el seu cor que lluny de ser el motor es transforma en element de mesura. Acompassat a vegades, revolucionat o mig embussat unes altres, però sempre viu...

Medir distàncies, reconéixer llocs, referir fets, calcular moments, computar instants. Buscar referències clares al nostre entendre com a forma de captar la realitat. Com una fórmula magistral que ens curi de tots els mals, l'habilitat innata de supervivència i protecció.

Has vist com sóm els humans?. Tantes cosetes a l'abast i ben poc sabem... Tant de fer servir el cap si l'ànima és molt més intel.ligent que no pas el cervell. I saps per què? . Doncs perque sap perfectament, amb la més absoluta de les certeses sense necessitat d'objectivar, el que li fa bé... m.m. "

Ulls en els ulls

L'ull hi veu, l'ànima surt i a vegades mira.

Cafè...

Money, money, money. Must be funny in the rich man's world. No sé si és divertit ni tampoc sóc rica, de fet sempre he pensat que els diners tenen la utilitat d'un mocador. Ah... però què passa si davant l'inminència d'un esternut no en trobes cap?. De què serveix un troç de paper si el que et cal és un trocet de metall ?. Ai...

Mentre remenava calaixos, escorcollava cada racó del despatx i buidava el bolso, he somrigut i m'ha vingut al cap la cançó. Ah... potser aquí és on rau la diversió de tot plegat o serà en cantar-la mentres constates la idiotesa de l'ésser humà. Per què carai ens cal tenir tantes coses si el que necessitem no ho tenim a l'abast!. Vés a saber...

Capficada en l'objectiu, l'ansiada cafeïna dels que ens llevem a l'alba. No..., excuses..., no cal vestir les coses com no són. Em capbusso en el costum de boira i coto fluix, frego les rutines amb tacte de vellut, tot i que me n'adono que no les necessito però quin contrasentit, les vull .

Vull tornar a repetir el gest com una i mil vegades he fet . M'incomodo però ho accepto, somric i suspiro, algun dia podré... amb el cafè i amb el que no ho és.

Surto del despatx i està ple de gent, un murmuri suau de veus i d'ordinadors, d'éssers amb les defenses baixes encara i de somriures suaus, abandono de la meva abstracció i recordo que cal buscar el que no es té, fàcil. I em prenc el cafè, negre i sense sucre, com cada dia. Avui a poc a poc, assaborint cada glopet i se'm dibuixa un somriure, demà podré?.

La llibertat. Una recerca vana o no…

Ara pensava a propòsit de la frase que he sentit aquesta tarda tranquil.lament asseguda, “buscant la il.lusió de la llibertat”. En aquells moments inclús he manifestat que em sentia de lliure, quina barrabassada… Una afirmació agosarada de “listilla” , d’ingènua o d’aprenent, o tot plegat, certament… I de fet sense saber-ho no parlàvem d’això.

Però m’agrada pensar, què hi farem...?. I si ens atenem a la definició de la paraula llibertat, és a dir, a procedir segons la nostra intel.ligència i voluntat, tots ho sóm de lliures al menys alguna vegada.

Si analitzem els altres significats, normalment no sóm presoners, ni ens coaccionen normalment, ni estem tant subordinats a elements externs que fan que ens veiem abocats a actuar d’una manera contrària a la que desitjem. Ni tampoc estem obligats absolutament a tot el que fem. Però no ens sentim lliures...

Com podem sentir-nos lliures si des de que neixem i de manera instinctiva establim un vincle amb la mare , si en les primeres etapes de la vida tenim necessitat de seguretat i orientació i per tant de dependència, si més tard en el procés d’individualització ens apropem als iguals, si vivim en societat…?. Com ser capaços de gaudir-la amb aquest bagatge d’humans?. Quins mecanismes fem servir per contrarestar els efectes d’aquesta suposada manca d’individualitat?. Un altre dia en parlaré d’això perque al començar a escriure me n’he adonat que m’ha passat per alt una cosa…. la paraula il.lusió.

Aquesta és la clau, la il.lusió. L’element que precedeix a tota recerca. El motor que ens impulsa i ens avoca a caminar i a créixer com a persones. L’entusiasme, l’ alegria, l’anhel, el desig, l'esperança per veure el nostre somni fet realitat.

08-08-08

Una bona data per recordar. Temptejant camins de l'empordà per evitar la "tractorada". Girasols amb el cap cot, com el de tots els companys del cotxe. L'any que vé tinc que passar per la petita carretera quan tots mirin al front, brillants i quasi desafiants com soldadets afilerats a banda i banda de la calçada, he pensat per un moment. He d'agafar una llibreteta per anotar-ho, no vull oblidar-me de tantes coses que tinc pendents, perque sé que la memòria és feble i també selectiva en certs moments.

Un comentari sobre el dia d'avui m'ha fet sortir per uns instants de la meva abstracció. És veritat que es pot disfrutar de la pau i de la felicitat eterna com he escoltat dir fa una estona al capellà ?.

Excuses de mal pagador, he pensat en sentir-ho pronunciar. Un munt de paraules vanes i fetes exprés per als qui necessiten fugir de la realitat, per als que construeixen el món a la seva mida, per als que tot i de una manera inconscient, el fan girar al seu voltant ignorants que més enllà de la pròpia mirada, sempre n'hi ha un altra. Afortunadament.

Onades...

Quin silenci que es respira i tant mateix escolto el seu rum-rum constant. Però si estic lluny del mar... , com pot ser que senti les seves ondulacions fins i tot a la pell, si fa temps que vaig decidir caminar per terra ferma ?. Em deixo portar però, m'embruixa i em fa desaparèixer.

Etèrea , líquida, alegre i vital. Tenco els ulls, respiro, m'omplo de la fragància que m'arriba, deixo que la brisa m'acaricïi la pell i em deixo bressolar.

Me n'adono que encara el sento aprop i somric... Constato que sempre el portaré a dins meu, ho sé. Reconec que sempre em robarà un somriure. Sempre, un impuls d'apropar-m'hi i de deixar-lo parlar i, d'escoltar-lo en silenci .

Que té el mar que se m'emporta...?. De fet, ho sé...